"Quan plou, la immensa teulada de la catedral rep ingents quantitats d'aigua que acabaria ensorrant el sostre si no es desviés fora de la seva superfície. En els edificis gòtics, aquesta feina d'alleugerir les teulades de l'aigua de la pluja s'encomanava a una mena de canals de pedra, sortints, anomenades gàrgoles, que des del final dels pendents de les teules recollien l'aigua i l'enviaven directament al carrer.

Aquestes gàrgoles a vegades eren purament funcionals, però vegades tenien decoracions vegetals o prenien forma d'animals, monstres o persones.

A la catedral de Girona les gàrgoles, força nombroses no tenen figura humana, amb una sola i rara excepció: al costat de la torre de Carlemany, sortint directament per la paret,, una dona de pedra, amb llarga vestimenta, amb el cap cobert amb una toca i un rotlle de paper i pergamí a les mans, obre perpètuament la seva boca per vomitar les aigües de mil pluges.

Aquesta singularitat, la de ser l'única figura humana entre totes els altres gàrgoles, li ha donat un caràcter misteriós que, amb el temps, ha generat una de les llegendes més conegudes de Girona: la Bruixa de la catedral.

Segons aquesta llegenda, hi havia a Girona, temps era temps, una dona dedicada a les diabòliques art de la bruixeria que, per tal de mostrar el seu odi a la religió, tenia el mal costum de llançar pedres contra el temple catedralici. Segons altres versions, les pedres els llançava al pas de la processó de Corpus.

En tot cas, es clar que la seva dèria era d'apedregar els símbols religiosos. I un bon dia, o un mal dia , per a ella, i per obra divina, la bruixa es va convertir en pedra i la varen posar a la part més alta de la paret del temple perquè de la seva boca no en sortissin renecs o malediccions, sinó únicament neta aigua caiguda dels núvols. I la varen posar mirant perpètuament cap a terra, sense poder girar la vista cap al cel.
Una cançoneta popular explica ingènuament la maledicció divina:
Pedres tires, pedres tiraràs, de pedra quedaràs. "...

Llegendes i Misteris de Girona
Carles Vivó
Quaderns de la Revista de Girona,24
Diputació de Girona Novembre 1989